A peu pel Priorat

Què queda d’aquell Priorat de l’any 1957? El temps s’ha endut moltes coses que afortunadament han continuat vives en aquest llibre. El que era una crònica de viatge, fidel a la realitat, ara és l’indret on ressuscita un món que pot semblar inventat.
Espinàs, que l’any abans havia estrenat la seva literatura de viatges caminant pel Pallars i la Vall d’Aran, va conèixer un Priorat del qual, amb l’excepció del vi, se’n tenien molt poques notícies. Aquest llibre va consolidar Josep M. Espinàs com a introductor en la narrativa catalana d’un gènere molt personal que havia de seduir els lectors al llarg de llibres successius.
L’escriptor camina pel Priorat en el temps de la verema, i esmorza i conversa amb la gent que troba a les vinyes, passeja per uns pobles on un foraster és una raresa i coneix una sèrie de curiosos personatges —el Batista, el Serenet, el Monget, el noi que a Gratallops escolta de nit Ràdio Moscou…— que en aquest llibre apareixen retratats admirablement.
Un text que ja és un clàssic de la literatura de viatges.